Del meu son dòcil a la glòria de desitjar-te:

de la meva mort callada al teu esclat de sal

hi hagué un sol nombre: una lenta ferida

de la carn en la meva còrpora tancada. Del mar

al jaç, de les places argentades pels vels de dones

cansades al desert d’ossos i de murmuris solars,

una sola tempesta d’ullals, una sola derrota.

De la meva veu oscada al grit guerrer del nòmada,

de la llenya al foc, una sola flama, un sol cant.

Una sola paraula et portà un nou nombre, et robà

a la ignorància de la pell clara i rebentà

l’instant present a la memòria llatzerada.

Un sol bes m’acostà al teu tors canviant, enviada

de l’obscuritat, xifra inexistent, perquè

abans que fugissis pogués sentir en els meus dits 

la rara metamorfosi de la closca apagada, el teu 

ajupir-te en la pedra closa: la teva corrupció 

de nombre i de cargol, d’amant i d’espiral; i entrar,

de bell nou, crivellant l’aigua oculta del desig

i del teu cos, en la glòria dòcil del meu son.