Queden molt lluny la Mort de Déu i Nietzsche.

Queda molt lluny la il·lusió de creure’m invencible,

creure’m fugisser dels anys i dels rostres ferits,

talment virons devorant el damnatge de l’odi

o la cal·ligrafia turbulenta d’aquest precís instant.

Queda tot el no-res del teu ubèrrim adéu.

La protesta enfurida d’una pell erma

i la penetrant voracitat d’un voraç silenci

que pels segles dels segles he d’adorar

amb l’estigma de dogmes pagans i apòcrifs.

Queda el fulgor d’aquelles mans enllaçades

sota el vestigi rònec d’una filosofia aperduada

en la reincident neciesa d’encalçar el vent.

Queda el meu sacrifici pel teu record.