Passa que aquí, al meu poble...

                              jo tenia sis anys...

                             quan aquells que sabem...

                             feren xiular el fuet per damunt les

                             teulades...

                                                        M. À. Riera. 

Se us faria invisible

el meu camí d’infantesa

entre la boira i la fosca

que fan barrera a la llum

del temps. Però nosaltres,

eixuts de mots, com l’òliba,

oloram la terra fresca

i d’esma avançam pel càrritx,

per les pedres amb verdet,

despertam les ones dins

la memòria. Pel camí

de s’Almonia voltant

els turons de la innocència

endevinam el paisatge

de novel·la i de fusell,

de terra prima on la guerra

mai no existí pels infants

que jugàvem a fer guerra

perquè la vida era un joc.

La tendresa era grenyal

i tot aquell paratge era 

regalat, per tant, ben nostre,

perquè havíem els pares

que emparaven la mar calma

tots aquells anys tan lents

de l’efímera infantesa.