Havia començat a ocórrer que, de nit

                   als afores...

                   hi compareixien a empentes uns homes ombrívols

                  als qui de forma sobtada els pegava

                 per morir de drets,

                 i tot per un no res

                 per una quantitat insignificant de plom.

                                        M. À. Riera. 

Encara avui jo podria

explorar aquells caminois

de la infantesa amb ulls clucs

i veuria enmig del tel

del temps, mates llentiscleres,

les urpes de la milana,

els trons de les escopetes

i el jove milicià

mort de por i també d’un tret

quan avançava erugat

per l’explosió de vida

que em va untar de tristor

l’estiu sec del trenta-sis. 

Olor de pi, esperança

escanyada per aquells homes que jo creia déus

grecs, poderosos, i rectes,

i esdevingueren mortals.

Amb rapidesa de llebre 

vull alterar la memòria.

El gossam impacient

cua alta ensuma que estic 

enyoradís i embriac.

Níguls de sofre, d’històries

agredolces amb el blau

intuït allí enfora

on declina la claror

i l’eternitat és boira.

Res no ha passat pel sauló

estèril del Pedregar,

tot quant no em plau no existeix.