No hauria de ser res extraordinari,

fins i tot hauria de ser corrent,

hauria de ser corrent sempre trobar-se

a la primera nit d’amor, primera

adolescència d’un cos que és marca 

d’altres cossos, una dansa d’intents

que es ponderen i es desborden, finita

energia per a un plaer infinit.

Haurien de ser normals els cossos fent-se

públics, cossos dedicant-se a la seva

ingenuïtat. Hauria de ser 

sempre la Clàwdia amb samarreta i sense

calces sobre el puf de colors mullats

i vagina d’opi, i Sharasad

que primer li digués: “Et puc 

fer un petó”? I després a mi:

“Corre’t, corre’t a dins!”. Hauria 

de ser normal arribar al fons de l’alba,

baixar els tres a la caleta i dormir

tot el dia a la sorra, hauria 

de ser sempre que la vida arribés

abans de la mort i que no s’assenyali

amb un aiguaneix de flors a l’esquerda

d’un mur sense història. Que no hi hagi

mur, i l’aiguaneix sigui cel obert.