Va aixecar els ulls a la bellesa,

al mirador de l’illa blanca,

al regne de la calç solar.

Allà finalment, va fundar

la seva vida, un bon lloc

per apagar la consciència

perquè al mar tots els crims li són

indiferents. Veia creuar-se un

veler de races, un asil

de flors vogants: discreta, Clàwdia

va asseure’s a frec del seu tròpic;

caiguda l’ala del tirant,

era tota espatlla de síndria.

També el seu somriure havia

passat per moltes epidèmies.

Ara reia amb una calor

que se li arrapava al pubis, amb

ganes d’aprofitar l’atzar.

“Oh, bella Clàwdia, quina sort!

Quina sort que m’apropiés

d’una pòlissa concedida

per revendre i per revendre’m

i que, en plena ascensió,

s’aturi el motor i es vegin

els núvols de fòsfor d’aquells

que havien confiat en mi!

Quina sort viure tan distants

que ningú ja no persegueixi

els danys abstractes, que es fondegi

a l’illa de la mareselva,

entre les grutes d’espadats

purpuris, al peu dels megàlits

on cremen encens en honor

als Déus promiscus”. Sharasad

va venir al vespre. Dels arbusts 

pujava una aroma de poma

líquida mentre algú regava

el paviment. Al fons, sentien

com uns cròtals, uns cants caldeus,

invocaven l’enllumenat

de l’univers. Sharasad, sàvia 

en el seu fluir, començava a

explicar anècdotes antigues

que evitaven parlar d’ella.

Com ell, que no confessaria

el privilegi de trencar

tots els lligams amb el futur,

d’abandonar un parell de fills

sense sentir-se culpable. 

Sharasad, la bella Clàwdia,

torxes de vi encès a banda

i banda, arcs ponents que marquen el

camí del cisma. Va ser fàcil, 

va ser fàcil nedar a la zona

franca de les sancions, només 

estar pendent de dues regles,

bescanviar els sots dels retrets

petits que caven i es retorcen

per una palmera de gana

afirmativa, per matèria

bullent que parla la mateixa

llengua i no cal cap diàleg

perquè tot sigui comprès.

Va aixecar els ulls a la bellesa,

al mirador de l’illa blanca.

Allà va decidir fundar

la vida autèntica: les dones

que el flanquejaven sense vicis

diferents, còncaves, pleníssimes,

rasants de pura intel·ligència,

màxim que no tem el final

perquè seran eterns aquells que

sabran confondre’s amb el foc.