En la forma de cos humà, que l'univers té,
la terra és el sexe on es congria la vida,
sempre seguit ella mateixa, amb el caràcter
pastat per la necessitat de mai no haver de dormir
ni aturar-se a somiar que menjussa pel guaret d'una pausa.

El tenaç congriament de vida, però, no és la vida,
perquè l'home no és el seu ou. A posta,
quan m'agrades no t'estimo,
just m'agrades de prop, com l'herba de la terra
és només ella per a mi quan m'hi puc ajeure
i fer jo herba una estona, una estona d'herba,
com que fer flor a les vacances del Color.

El nostre país és el pensament i la seva escala
que creix de cap a veure-ho tot en tot,
i és homicida qui, amb abraçades i heura amb passaport civil,
condemna la perspectiva, igual que condemnar un portal
amb mitjans de marès. El pèl de la terra,
on la cria de la vida et fa anar de temporada
i sentir-ne el temps, és el redol on l'any passa
amb els seus colors i les seves anyades,
de les quals just tornen a romandre la llavor
i la necessitat del solc amb la cavitat de la seva aspiració.

L'alegria a la zona de la terra no és una
ni d'ésser substantiu. Just hi ha paradís
on el temps està clapat de temporades
i per l'acolorida necessitat
de morir: l'abeurada dels animals amb la perspectiva
dels homes que d'allí han de venir...
Just el que estimes roman per sempre,
i el sexe de l'univers, que just batega a la terra,
és tan hermós perquè el pressentiment de les seves acaballes
des del seu futur silenci li fa fer roses,
a fi que es vegi on no cal que n'hi hagi de vistes. 

A causa d'això és que el planeta
de la vida amb el pèl de tot l'any
no és el redol on jo pugui ser i fer esperança,
perquè allí tot està ja fet, i jo
no hi puc signar res amb la llibertat
del pensament que és la Relativitat en mi. No em facis
dir "sempre" a 20 minuts, no exigeixis
que digui "amor" a la tendror d'època dels animals
que no se n'anaven de la seva mare per a veure volar els seus ous.

L'espai és la matinada de totes les coses,
com l'alegria és l'espai de la llibertat,
per això la tragèdia és congriada com a verdet
per qui, en lloc de ser lliure, reclama la llibertat
per a ser homicida
i falcó de persones fitorades com a personal.

Jo no sóc lliure, sóc alegre, hi estic i tot, tant,
que no tinc bandera, ni honor, ni reputa Sió,
i sobretot vaig xiulant perquè no sóc el rei de la naturalesa.
Sóc humà com un tord és un ocell,
just és que el tord duu més bellesa
i no té possibilitats de fer el ridícul.