Teixeix sola la tela la taràntula lenta.
Obscura en un racó del desconcert del setge,
recull de les ruïnes que ha deixat la desfeta
els trofeus de la mort. I recelosa
del destí trencadís talment com d’un tresor,
acaricia en l’ombra les seves pròpies nafres
i viu de la certesa que la vida segueix
mentre en el pit, encara, hi hagi un cor que bategui.
Sap que està tot perdut, i també sap
que res no serà igual i, tanmateix,
sola i inerme al bell mig de la nit
encén un foc petit que fa un pampallugueig
per les ermes garrigues del silenci
com si fos una veu. Amb tota humilitat,
teixeix sola la tela la taràntula lenta
i en el dolor mesura l’alçada de la vida.

Traducció de Eduard Velasco