Perquè, havent viscut a Westminster —quants anys feia,
ja? més de vint?—, la Clarissa estava convençuda que
fins i tot enmig del trànsit, o en despertar-se a la nit, se
sentia un silenci o una solemnitat especial; una pausa
indescriptible; una incertesa (però això potser era el seu
cor, afectat, deien, per la grip) abans que sonés el Big
Ben. Ara! Ja retrunyia. Primer un avís, musical; després
l’hora, irrevocable. Els cercles de plom es dissolien en
l’aire. Que bojos que som!, pensava mentre travessava
Victoria Street. Perquè només Déu sap per què l’arribem
a estimar tant, com la veiem com la veiem, inventant-la,
construint-la al nostre voltant, derruint-la i creant-la
de nou a cada moment; però fins i tot les dones més
xacroses, els infortunats més deprimits que seuen als
graons (perduts per la beguda) fan el mateix; cap llei
parlamentària, n’estava convençuda, no els pot fer canviar
mai per aquesta simple raó: estimen la vida. Als ulls de
la gent, al balanceig, el pas ferm i la gambada; al xivarri i
l’enrenou; als carruatges, els automòbils, els òmnibus; a les
camionetes, els homes anunci que arrosseguen els peus i es
balancegen; a les bandes de metalls; als orgues de maneta;
a la joia, la dringadissa i l’estrany so agut d’un aeroplà que
sobrevolava hi havia el que ella estimava; la vida; Londres;
aquest moment del mes de juny.

Traducció de Dolors Udina