Per dir totes aquestes ximpleries 
ens va molt bé d'usar la poesia, 
que fuig del dir de sempre, del llenguatge eficaç, 
i no pretén de ser racionalista 
sinó que vol transmetre la notícia 
enmig del seu mateix significat. 

Hi ha uns personatges que ho exemplifiquen 
amb tota claredat, 
els clergues peregrins que, fa molts segles, 
es van fer coneguts com goliards. 
Eren homes d'estudi que en fugien 
perquè la savi-esa els va portar 
a entendre que la vida era més vida 
si estaven tot el dia 
bevent, jugant, besant i bromejant. 

La gràcia és que ho cantaven, ho escrivien, 
i els seus poemes són ben fascinants 
perquè són cultes, ben escrits, plens de ritme 
però defugen l'estereotipat, 
el món de regles, normes, perceptives, 
i amb una vena anàrquica, bohèmia i instintiva 
promouen que l'amor i els xeflis siguin guia 
sense penediments ni covardia, 
sense pesar. 

Utilitzaven la llengua llatina 
però amb còmputs sil·làbics de la llengua vulgar, 
i sonen macarrònics, de per riure, 
perquè pretenen ser una burleria 
de l'academicisme refinat. 

No queda clar si és cert o si és mentida 
allò que han explicat, 
la picaresca és part de l'homilia, 
però queda molt clar que no és risible 
per si mateix, sinó perquè és atac 
a aquella hipocresia 
que va exaltant les normatives rígides, 
aquelles que ho són tant 
que no les pot seguir ningú, que priven 
de ser un home normal. 

Són fans i seguidors del que predica 
als Tessalonicencs la carta de sant Pau: 
"Proveu-ho tot i quan en feu la tria 
quedeu-vos amb el que us dóna bondat". 

I proven i reproven, s'extasien 
en una primavera voltada de companys, 
i entenen que el que és bo és la companyia, 
la primavera al cos, al cap la pítima 
i a dins el cor, desitjos desfermats.