Taronger florit, 
de flors carregat; 
negú l’ha nodrit, 
negú l’ha plantat. 

Les flors que congria 
ne tenen encant; 
la virtut que tenen 
negú sabé mai. 

Lo rossinyolet 
que ve cada maig, 
si canta dins ell, 
no fa el mateix cant. 

Diu que nits de lluna, 
tres dies de l’any, 
les dones de l’aigua 
hi ballen davall. 

Un dia un fadrí 
ran d’ell va cavar 
i dins ses arrels 
un cos hi trobà. 

Diu que era d’un jove 
que, ja fa molts d’anys, 
devora la font 
anava a cantar. 

Un vespre de lluna 
content hi anà; 
debades l’esperen, 
mai més és tornat. 

Per ço el taronger 
n’és arbre d’encant, 
per ço dones d’aigua 
hi ballen davall. 

Taronger florit, 
de flors carregat, 
negú l’ha nodrit, 
negú l’ha plantat.