Un camp de pols, terra agostada, 
un mar de plom, un aire gris, 
tot sent el pes de la diada; 
i amb ardor com de febrada 
s’allarga el temps, vell malaltís. 

I per la mar, ni rastre d’ones; 
per l’aire mort, ni alè de vent... 
Dins eixa calma en que t’afones, 
oh cor!, sols munta per estones 
un so perdut, un so planyent. 

És el cantar de la gavina 
que amb vol erràtic va passant, 
veu que concentra i determina 
l’alta tristor que ara domina 
i sembla un crit plorós d’infant. 

Pareix el plany amb què es llamenta 
un orfenet sol i perdut, 
queixa sens ira, macilenta, 
de quan la vida sols presenta 
lo desolat, lo decaigut... 

El puig més alt de la comarca, 
mentres la boira s’hi espesseix, 
sembla antiquíssim patriarca 
que un dol immens, callat, abarca 
i el front amb cendra se cobreix. 

Temps és de tedi i d’atonia 
en què s’acluca el pensament, 
i ni flotant melancolia 
aixeca els ulls o somnis guia 
a un nou estel o un nou ponent. 

Fixa en silenci la mirada, 
res la reclama a l’hortizó 
ple de calitja fatigada; 
i ni el desig pren la volada 
ni cerca res l’aspiració. 

Sols un ardor ara perdura 
del temps passat tan esplendent, 
rastre d’un somni de ventura 
que augmenta encara la tristura 
d’aquest mortal defalliment. 

............................................... 

Oh!, quan una època, una raça 
sent el teu pes, tardor fatal, 
com oprimint la vida escassa, 
benhaja el punt en què amenaça 
cenyit de llamps un temporal!