Passant gemegosa com fa la gavina 
que volta riberes i torna a voltar, 
anava la boja del Camp de Marina 
vorera de mar. 

Descalça i coberta de roba esquinçada 
corria salvatge, botant pels esculls; 
i encara era bella sa testa colrada, 
la flor de sos ulls. 

Color de mar fonda tenia les nines, 
corona se feia de lliris de mar, 
i arreu enfilava cornets i petxines 
per fer-se’n collar. 

Així tota sola, ran ran de les ones, 
ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 
anava la trista cantant per estones 
l’estranya cançó. 

-La mar jo avorria mes ja l’estim ara 
des que hi té l’estatge l’amor que em fugí. 
No tinc en la terra ni pare ni mare 
mes ell és aquí! 

Un temps jo li deia “Pagès te voldria, 
pagès, enc que fosses pastor o roter”, 
i dins la mar ampla, com ell no n’hi havia 
d’airós mariner. 

Bé prou li diria cançons de sirena 
quan ell a la lluna sortia a pescar: 
per ‘xo ma finestra deixava sens pena, 
sortint a la mar. 

La mar el volia, jamai assaciada 
de vides, fortunes, tresors i vaixells; 
i d’ell va fer presa dins forta ventada 
na Ruixa-Mantells. 

Na Ruixa és la fada d’aquestes riberes, 
que allà a les grans coves, endins, té l’hostal 
amb arcs i figures, amb llits i banyeres 
de nacre i coral. 

Per bous de sa guarda dins fondes estables 
allà té na Ruixa clapats vells marins; 
si vol per son carro cavalls incansables, 
allà té delfins. 

Quan surt, va vestida de seda blavosa, 
amb totes les tintes del cel i la mar, 
i blanc com la cresta de l’ona escumosa 
son vel fa volar. 

De l’arc que entre núvols promet la bonança, 
la faixa ella imita per fer son cinyell... 
Mes ai del qui rema, quan ella li llança 
son ample mantell! 

Perdut és el nàufrag quan ella el socorre 
i el pren entre els signes del vel florejat... 
La roca feresta serà ja la torre 
on quedi encantat. 

Allà té Na Ruixa mon bé, nit i dia, 
on ell coa humana no veu ja ni sent. 
Ai, si ell m’escoltava, bé prou sortiria 
de l’encantament!- 

................................................. 

Així tota sola, ran ran de les ones, 
ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 
anava la trista cantant per estones 
l’estranya cançó. 

Un vespre d’oratge finí son desvari; 
son cos a una cala sortí l’endemà 
i en platja arenosa, redós solitari, 
qualcú l’enterrà. 

No té ja sa tomba la creu d’olivera, 
mes lliris de platja bé en té cada estiu, 
i sols ja hi senyala sa petja lleugera 
l’aucell fugitiu...