Miquel, clar amic meu, les teves botes 
de cuiro militar, anit, m’assalten. 
Tu ets home al teu lloc; a mi em pesa 
aquesta pau de les meves sabates. 
Menjar cor amb espines, amic meu, 
és mirar avui la nit impresa i alta, 
la verda nit que desarmat em troba, 
mentre estàs exposat davant els astres, 
oh soldat meu, tancat de fil de pua, 
home net fent la teva vigilància. 
Quan he sortit de casa entotsolat, 
he mirat cap a l’est, a les estrelles 
que deus mirar des del teu lloc de guàrdia, 
tenint la baioneta enmig de tota 
la fesomia de la teva mare. 
Mai com aquesta nit m’he sentit pobre 
i desertor. Jo he desertat batalles 
per amor, cercant set, dolç amic meu, 
oh soldat meu, que estàs en el teu lloc, 
amb el cor ple d’estrelles, fresc infant 
que et purifiques fent imaginària... 
Dins el temple olorós de molsa verda 
i elegants branques d’àlber, tanta gràcia, 
tan clares neules com a neu impresa, 
igual que una mà freda, m’han tocat 
el meu cor fatal com una ona blava. 
Aquesta nit de pau beuré la guerra 
de sentir el meu pecat com una nafra, 
perquè és una hora perfectament trista 
tenir el pecat en una nit de gràcia. 
Com un femer d’hivern que, en sortir el sol, 
fa fum, la podridura fermentada, 
que em fa créixer, m’ha fet parlar ardentment 
dins el meu cor de batalla nevada. 
He invocat l’aigua de les canadelles, 
que el capellà rural sempre s’acaba. 
He invocat molt tots els vicaris joves, 
als quals vaig dir tants de pecats bellíssims 
que jo feia amb les nenes. La morada 
cortineta del fosc confessionari 
embrunit a un racó de la parròquia 
ha estat per mi com un so de campana 
ple de malves reials. Aquella curta 
fosca tela morada a la vorera 
verda m’ha duit, com una clara barca, 
a la verda vorera, on jo era noi 
i em confessava, de dret, amb les mans dins les butxaques. 
Anit neva damunt la meva història, 
perquè m’acuses tu des del teu hangar, 
aferrat a la teva baioneta, 
oh, soldat meu, netíssim camarada, 
aquesta nit de pau en què el vell temple 
del poble nostre és verd de clares branques 
duites d’aquell torrent, l’únic del poble, 
tot ple de lliris de Florència, on sempre 
amb espases de fusta guerrejàvem. 
Mai no podré oblidar aquesta nit dolça 
ni el lloc profund en què tu estàs de guàrdia, 
l’herba banyada, on les teves botes 
són al seu lloc humà, on tu, 
des de la terra, mires les estrelles, 
on ets home amb la teva baioneta 
i tens vint anys sota la llum dels astres.