I entraràs quan l’anhel t’esbatani les portes.
A Lluis Jordà.
Trucaràs, com solies abans, i la casa
fremirà del retruc. En les cambres recloses
s’alçaran els ressons, com les veus adormides
del passat que esbandissin les ombres perennes.
I entraràs quan l’anhel t’esbatani les portes.
No et deturi el joiós caminar, ni el somriure
triomfant, el silenci d’hostil aparença,
el silenci frement, ni la lleu teranyina
de l’esquiva temença flagell de les hores.
Passa avant com et dictin la força i el ritme
de l’amor, si és amor qui t’empenyi guiant-te.
I veuràs en la llar solitària una pira
de la fusta que el vent de les selves perfuma,
reïnosa pinassa que amaga la glòria
del flameig, i que espera per riure en guspires,
ton impuls vigorós que li apropi la teia.