El contrapàs de la Mort

pel laberint més retort

oscil·la,

emmig de torres i murs

sense espiells ni defenses.

Somortes flautes, llaüts,

veus d’orgue, ritmes perduts,

s’encreuen

com un daurat llampegueig

entre escorrims de la pluja.

Vaivé de formes llisquents

en blanc i en negre!... Silents,

es gronxen,

prop del roser envellutat

i els cards de flor sumptuosa.

Els falziots, sense remor,

pels arcs d’antiga esplendor

dibuixen

grinyols en el parallamps

i en la cançó de la sínia.