Quan la nit ha caigut
                                 nafrada de llanternes,
Màrsias s'ajeu vora
                                 d'Adila en l'olorosa
herba molla, i diu:
                                -Un fresseig de bedolls
                                sobre el teu muscle...

Ella alça un braç
de silenci. 
                               -Et pugen per la trena
                               cargols de lluna!

Ella ofrena sa mà
                               a l'anell de plugim
que li porta la brisa...