Hauríem de desfer

corretjam i mortalla

i tota brida ferma

que ens escantella l’os.

Perquè el pes dels metalls

damunt la carcanada

pugui afonar la nau

i baixi, a poc a poc,

aiguabarreig terrós,

dins els llots més infectes.

Ha de romandre inert

tants d’anys el derelicte

que perdi temps i forma

i torni reliquiari.

Qui sap si servarà

un bri de consciència

per tal de recordar

sirenes de mercuri,

dorsals de PVC

i nits de lluna plena.

Mes ara, tanmateix,

el fermall és aquí:

la mà de l’ombra impura.

On vols que ressusciti?

Entre els salzes silents

o al cor del teu cadàver?