conducindo unha furgoneta branca das de pito de pescantina co manubrio da porta 
esquerda rota e a fiestra sempre medio baixada co ar salgado a darlle no cabelo 
crecho e escuro levándome polas zonas de acceso restrinxido do porto pesqueiro de 
Vigo a ver os barcos descargar toneladas de xeo na madrugada 

soñábanos 
incorpóreas no fitoplancto 
a alimentarnos dos raios de luz que escoan desde a superficie ignorando o lugar que 
ocupamos con certeza e estendéndonos nese manto de algas que cobre a auga clara 
e quente coa que xogan as crianzas nas orelas das praia a comezos do verán 

seinos 
afóticas a centos de quilómetros nas profundidades abisais recoñecéndonos na luz 
fría que nos emana das corpas na escuridade silenciosa do océano 

soñábaa 
metendo as mans no xeo dos peixes con tento para non cravar as escamas osmando 
despois no espazo ínfimo entre aquelas unllas apenas crecidas e a carne suavísima 
dos seus dedos 

pensábaa 
sentada no chan de calquera peirao nas horas de marea baixa coa perna esquerda 
enriba da dereita cosendo as redes estragadas con calma e pasando o tecido áspero 
e groso por entre as dedas dos pés encollidas e ben colocadas 

eu imaxinábaa sempre así 
aínda que ela nunca vivira no mar 
 

---

me la imaginava

conduint una furgoneta blanca de les de xiulet de peixatera amb el manubri de la porta esquerra trencada i la finestra sempre mig abaixada amb l’aire salat pegant-li als cabells arrissats i foscos portant-me per les zones d’accés restringit del port pesquer de Vigo a veure els vaixells com descarreguen tones de gel de matinada 

ens somiava 

incorpòries en el fitoplàncton

alimentant-nos dels raigs de llum que s’escolen des de la superfície ignorant el lloc que ocupem amb certesa i estenent-nos en aquell mantell d’algues que cobreix l’aigua clara i calenta amb què juguen els infants a les vores de les platges al principi de l’estiu

ens sé

afòtiques a centenars de quilòmetres a les profunditats abissals reconeixent-nos en la llum freda que ens raja de les cosses en la foscor silenciosa de l’oceà

la somiava

ficant les mans al gel dels peixos amb compte de no clavar-se’n les escates furgant després a l’espai ínfim entre aquelles ungles amb prou feines crescudes i la carn suavíssima dels seus dits

la pensava 

asseguda a terra de qualsevol moll les hores de marea baixa amb la cama esquerra damunt la dreta cosint les xarxes esquinçades amb calma i passant la tela aspra i gruixuda entre els dits dels peus arrufats i ben col·locats

jo me la imaginava sempre així

tot i que ella mai havia viscut al mar