Era el mar. Era el mar i eren els peus, i els teus ulls

mutilant-me els peus dins l'aigua. I eres tu amb els ulls 

enredant-me com una alga, i era el cel que feia formes 

i era pell pinçada de les cuixes, pell-corall estriat del greix

de nena. El cel fent formes. Els peixos, tants peus, la pell

i el greix, l'esquinç per on marxaven els peixos endins,

allà on jo aprenia les algues. I era jo, paisatge mutilat, 

talment platja mil·lenària amb tots els peixos escampant

-se'm pel fons. I tot anava amunt, i tot es tenyia de corall, 

i tu anar mutilant l'aigua, els peixos, les algues, i jo que 

m'emmarava i guardava entre els dits dels peus la sorra. I 

la pell antiga se'm feia sorra. I tota jo era sorra. I així vaig

anar creixent. Vaig matar els peixos, vaig donar-te 

els ulls i la seva por. I la sorra se'm va perdre. I vas dir-me 

la pell com un corall que ja era tacte i roca, que ja érem 

ulls cremant ben bornis com la roca que el mar balma,

com l'estria lírica d'un cos. Era el mar, i amb la mirada 

em feies mar en l'expansió fora-mida de la balena, el seu

ser abisme mineral. Perquè era el mar i jo pensava en una 

balena interminable sota el vaixell, i el meu cap li era el

vaixell  bressolant-s'hi resistent i ja no hi feia res amb els 

membres: llavors hi havia la fonda i brillant destrucció de

les algues. Hi havia l'aigua dels teus ulls insistents, encara, 

fent la pell perfilada de les ones. I jo havia crescut fora

temps i fora límit del teu cos, havia crescut, com la sorra, 

tèrbola i seguidament empesa a fer una platja.