“Tantes mans que ens descordaven i encara

dos cossos supurant en bonys d’encaix.“

“La nit llambrega més que mai

amb tants neons entaforant-te

les trenes...“

Era el mar. Era el mar i eren els peus, i els teus ulls

mutilant-me els peus dins l'aigua. I eres tu amb els ulls 

enredant-me com una alga, i era el cel que feia formes 

i era pell pinçada de les cuixes, pell-corall estriat del greix

de nena. El cel fent formes.

Al llit, ets un martell. I el martell una tarda de calor desgranant mol·lècules de fusta. Les pellofes que en sobren són la densistat que ara sento a les orelles. He d'impedir que esclati la cova.