El meu cor pertany
a la grapa d'un ogre.
Anna Dodas

Al llit, ets un martell. I el martell una tarda de calor desgranant mol·lècules de fusta. Les pellofes que en sobren són la densistat que ara sento a les orelles. He d'impedir que esclati la cova. Et veig la cara vermella i els ulls brillants dels cops, et veig trencant alguna cosa que ja hi era, les teranyines que connecten els troncs vells, un món antic, i el ploure que els palpa i que hi és, com tu, a una distància de tres capes de pell. Quasi tot orifici supurant, a cor obert, amb residus de conversa entre les dents, i les dents punxants, advertint ser el blanc ple de bombolles fent-te els altiplans de l'os endins. I és tot vermella la piscina enterbolida per l'escuma, vermell d'un os que es desintegra havent deixat per sempre la geniva. Et palpo els llavis, fent-te el so de les dents, el so d'aquest migdia amb la nit dintre, el so i el xoc de tantes dents, de ser dins teu, de ser una forma cridada a enganxar-se a un sòl de fusta, de ser brillants i amb tan poc rostre a la nit porpra de calor que és un martell que és un oblit com els ulls obstinats en encastar-se a una fondària que he perdut, que se m'enfonsa.