Jo tinc la veu nugada,

els ulls empresonats

i les mans mudes.

Tu ets al davant,

cor de mil cors on sóc.

Tu ets al davant 

vivint sota la corfa, l'espectacle,

llauradora del vent, 

terra deserta

on viuen multituds

d'espectres, terra

on no visc, 

on mia no podré viure,

terra meua. 

Òrfena de la mar, vaig créixer, i ara

massa humida la rel,

jo no tinc ulls ni mans, i cride

amb veu desconeguda

que no és meua.

He vist el rats-penats 

penant capvespres

i he recordat banderes llegendàries,

mentre esclata la traca tot arreu

proclamant les raons

que tenim per ésser.

(Pàtria. Mare. 

Cognoms de cendra i pluja

després del gran incendi,

o "consumatum est"

de tot el nostre.)

Ara cerque, de nit, a la tenebra 

-massa claredat t'esborrona en blancs,

et fa quasi invisible-

i em trobe amb mi mateixa

enllà, a la voravia,

trigant a reconèixer-me: D'ón véns?

M'alegre molt de veure't.

I adéu, fins sempre. (Per desgràcia

és així , fins sempre mai...)

I l'altra, la dona que voldria ésser,

se'n va a fer bells viatges en vaixells antics

en impensats trineus

i altres

bogeries semblants...

Jo reste, viva, 

dins la carn, dins el temps de la nit. 

Indefugible.

I potser ni m'adone del fem

que entre tots hem posat,

com a garlanda

al límit del carrer, ni dels...

Deixem-ho.

Deixem espirals de taronja, plors de ceba,

el vidre,

el suc podrit

de la vida diària.

Doncs ara, en primavera, sols és lícit

parlar de flors.

Parlem de flors, llavors. 

De nit. València.

L'amor o el neguit,

la tendra ràbia. 

la indignació

ferida de feblesa...

I altra vegada, subtilment,

amb delicades punxes

o rels de fils de sang,

quelcom que torna

o mossegar-se novament la cua.

Que tinc la veu nugada, 

els ulls empresonats

i les mans mudes.

Sense remei. Perduda,

tancada en gàbia, en trampa.

En la trampa que em fa emmudir,

la trampa

inevitable, boja,

de l'amor que patesc

per tu,

malaltia inguarible

de la que em moriré qualsevol dia.