No em vull morir, Rafel, sense haver dit
tota paraula que em sigui propera,
sense donar a la meva veu la tasca
de pronunciar una llengua i una vida.
No vull morir, Rafel, lluny dels qui estim,
en l'oripell de traïdor, o sense
haver honorat el nom dels meus majors
ni el de la terra que em forneix presència
i un espai lliure, curull del meu poble.
Vull contemplar-me el mar en les mans, ben
clenxat de força, i la mirada certa
dels anys que passin i em deixin un tast,
si tant vols una mica sorneguer,
en l'ossamenta i en el pensament.
Vull, altrament, ser marmessor fidel
de les eternes potències humanes,
dels atributs que se'n segueixen, tals
com són l'ofici humil però exaltat,
la gosadia d'una empresa estètica
o el patrimoni de la dignitat
que ha d'escolar-se de tota existència.
I la premura que em sigui dispensa,
que no se'm perdi el mot en arts mel·líflues,
i que no mori, Rafel, amb la idea
que tot s'acaba en tosca complaença.