Aleshores no sabíem que l'enveja
pot dibuixar rems foscos
en l'aigua que s'escola entre les mans:
tot un temps incendiat per l'enemic.

No sabíem que somni i destí s'afonen
sota els mateixos deixants boirosos
on l'alba incinera amb vins sagnants
les opaques despulles de la nit.

Ara, però, encara és aviat: canta un gall,
remuga al carrer la primera escombra,
fumeja, a prop, el cafè bullent,
i sembla que tot es pugui vèncer a força de mans...

Sí, el jorn es lleva, lent, idèntic,
però ja res no serà igual:
adéu, passat, adéu amb un silenci,
avui tot és vida, entre la mort.