Ja de bona hora aquell daler sens mida
del meu ésser al fons es féu sentir
i mai s'és extingit, mai de la vida:
com més era jo feble i arrupida,
més aire demanava el meu respir.

Una cançó dins l'aire matinera
féu remoure el fullatge amb dols fresseig,
i en passar d'aquella aura matinera
fou mon cor com un niu en primavera:
piuladissa joiosa i aleteig.

Volguí seguir-la. Ma volada curta
no pervenia ni a deixar l'ermàs.
L'ermàs serà el jardí, no cal que en surta,
menyspreava les eures i la murta
si no portaven traces d'aquell pas.

Dels avencs xucladors en totes vies
m'allunyava la fosca de la por:
floriren a ramells les melangies;
si l'orella es tancà, les melodies
més intenses sonaven en mon cor.

I aquell encís encara —¡oh benaurança!—
em crida allà d'allà d'un horitzó
tot de pau, i amb serena temperança
dins mon present ateny sa delectança
l'ensomni que semblava il·lusió.