Avui ha fet cinc anys que et vas morir:
avui, també t'hem visitat a la tomba,
que s'alça blanca, un punt aparatosa
—amb la innocència del plany per disculpa—,
a la part nova d'aquest cementiri
provincià, i ple de femta humana.
Rafel, tan sols tenies disset anys
quan conegueres el gust de la teva
sang. Jo en tenia setze, i en saber-ho,
vaig començar a trescar per les voreres
considerant el final de les coses,
comptant rajoles petites com vides.
Una ambulància anunciava el teu coll
trencat, a entrada de capvespre, i tots
ens abraçàvem: l'esvalot precís
de la caiguda. Ara han passat cinc anys
i t'hem vingut a veure, altra vegada,
ritualitzant la batzegada dúctil
d'una ampla absència. No hem dit massa coses:
hem definit la talla d'una espera
com definírem, cinc anys endarrere,
la pauta exacta dels mesos de maig,
que sempre venen amb aire de tu.
Concisos, t'hem deixat damunt la llosa
el pes feixuc d'un grapat de voreres.