Avui, que ha fet cinc anys d'aquella mort
teva, he volgut tan sols conversar amb tu
sobre aquests dies i sobre aquests homes:
és tan absurda, Rafel, la conversa
amb un cadàver? O és just el pretext
que a la memòria li cal per poder
qualificar de recta la creixença
feta i per dar-se el tremp de necessària?
L'única cosa que m'ha d'importar
és que demà serà un dimarts d'un tal
mes de setembre, i que altre cop hauré
d'acompanyar, insegur i balbucient,
l'avenç silenciós dels molts o pocs
anys que em toquin, i que acolliré amb pressa
i amb una certa recança d'aquest
nom teu, que em balla al damunt de la boca.
Els meus veïns, esquifits o magnífics,
seran amb mi per acompanyar tota
passa que faci, diversos potser,
però segurs en la desconeixença.
I tu, Rafel, podràs anar morint
a cada jorn esgranat, en silenci:
jo continuaré, maldestre i prompte,
i a dies, o sovint, oblidaré
que jo també m'he de desfer en la terra.