Pel pont de llum misteriosa
que uneix nostres esperits,
no hi veus, amb ales de flama,
mon cor anar i venir?

Cada estona te ve a veure,
de nit més, perquè et somiï;
mos pensaments, fent-li ombra,
fan sempre el mateix camí.

Dels llampecs que t'escometen,
no te n'adones sovint?
No sents l'òscul d'homenatge,
en arribar i en partir?

Si l'amor creix amb l'absència,
serà aviat mon botxí.
Oh! Conec que t'estim massa;
tenc por que Déu me'n castic!