Canta, canta, rossinyol,
fes ben curta la volada.
Branca fina de llorer
et serà vall i cabana.
Canta, rossinyol,
                 ocell,
que l’estrella és alta.

Ai, que és alta, rossinyol,
l’estrella de plata!
L’han encesa tants de vents
i ha fugit de tantes albes!
Canta, rossinyol,
                 ocell,
que l’estrella és alta.

Qui seguí son pas esquiu?
Qui la fon, quan la rosada
posa llàgrimes d’infant
a les flors més amagades?
Canta, rossinyol,
                 ocell,
que l’estrella és alta. 

L’alba clara fon l’estel,
i ha esquinçat amb dits de fada,
pels camins, el tel d’argent
que paraven les aranyes.
Canta, rossinyol,
                 ocell,
que l’estrella és alta.

De tan alta ja no es veu.
Ai, que tot sospira i calla!
El xiprer, vora el llorer,
es bressa com una palma.
Canta, rossinyol,
                 ocell,
que l’estrella és alta.

Però el cant del rossinyol
és el diamant de l'alba.
És roent com un estel
i trèmul com una flama.
Canta, rossinyol,
                 ocell:
en el teu bec gira, ara,
molí de vent del desig,
una estrelleta de plata.