Camins d'Igualada,
                                          camins de Fraga,
                                          les esperances!
                                                                R.-P.

Til·lers, saücs, et fan l'ombreta flonja?
Em creix el plor pensar que ets presoner
d'un espesseïment de grives, d'heura,

i que ni tórtores ni cignes han
d'ensenyar-te el camí. Camins de Fraga?
No, camins d'Igualada: nards i dàlies

de les clares sandàlies d'Aurora.
Ja fa tres primaveres que t'espero!
¿Crido les aures, les boires més fràgils,

els àngels de punyal més resplendent?
Les messes —ai, vent rosat, vent humit;
ai, orenetes, pa d'àngel!— enyoren

la carícia de la teva mà
ungida, i el Neptú de la Placeta
els rossinyols daurats que enfervories.

(Ceps, oliveres, arços, l'aigua blanca
dels torrents i la roja de l'Anoia.)
L'oreig no em duu alè del teu respir,

ni cap aurora flames o jacints
del foc envellutat que t'arborava.
Ploreu, desmais de l'Aragall, ploreu,

torres de Palma! Ai, l'olor de cendra
puja dels canyissers, de les salzedes!
Quina riera t'ha engolit? Quin llac?

¿Quin erol, quin areny t'ha colgat d'herba
i sorra? Rosada o neu, sabatetes
de la Mare de Déu, perpetuïnes!

Or, dauradella! Flor de l'aromer,
versos i l'ombra flonja de llorers
reials a la glòria del poeta!