Thou, fair-haired Ange of the Evening...
                                                                         Blake

Pàl·lid àngel del vespre, que duus, en la penombra,
    als teus cabells els últims raigs de sol,
i encens, sobre la llum que mor, estels sens nombre,
    alta estela de glòria del teu vol;

ara que reflecteix l'aigua mig adormida
    la tenebrosa alçària dels teus ulls,
com una absència d'ànima s'estén la nostra vida
    en la cansada pau on ens aculls.

Ara que inflama els núvols la resplendor que exhales,
    els núvols, estrangers com el meu cor,
com enveja la càlida llum de les teves ales
    tot el que viu, i pesa mes quan mor!

Tot el que viu, mortal, i en un sol dia gasta
    l'alegria d'una alba virginal.
Àngel silenciós, amb la teva ombra casta
    torna'ns a la puresa matinal.

Esventa, amb la tenebra vibrant com una espasa,
    la cendra d'aquest jorn que fou tan breu.
Fes, un instant només, pura com una brasa
    la minúscula mort que creix dins meu.

                                            30 de desembre de 1938