"Nell'aer dolce che dal sol
                                           s'allegra..."
                               Inferno, VII

    Melangia, el teu somni canta
    i una ombra a voltes l'emmudeix
    —Quan et tinc massa prop, m'espanta
el silenci, dins teu, que em reflecteix.

    ¿D'on ve la música que et trenca,
    melangia, fràgil cristall,
    al vespre, quan la son blavenca
ve, com la bruma al fons de cada vall?

    —De la crida sense resposta
    que fan els últims raigs del sol,
    tan endalt que aquell que s'hi acosta,
cal que guanyi la nit en el seu vol.

                    18 de novembre de 1942