Torna l’enyorament d’aquella terra
    de pomeres i prats,
oliveres al flanc de blanes comes
    i d’altes claredats
en la blancor del cim. La cançó dolça
    del curs lent de la Tet
i l’argentina veu de la campana
    venint de Codalet...
Oh terra de Conflent, com vares prendre’m!
    D’un meu amor bressol,
fet del perfum tenaç dels teus camps pulcres
    i del benigne sol
que savi va pintant les teves gràcies
    amb un pinzell tan fi.
Fet de cançó de riu i d’hores calmes
    per un ample camí...
Torna l’enyorament... Amb passa lenta
    m’endinso pel record
tan dolç i tan punyent com una rosa
    que em reposés al cor.
I veig a dintre meu altra vegada
    aquell rostre estimat,
i et veig a tu, país, com un bell somni
    perdut en ser abastat.