Les flors havien mort per estultícia
quan començàrem a pensar nosaltres:
no es predicaven certes convulsions
massives, car els bells patrons ja havien
fet el ridícul molt sobtadament.
L'estolidesa havia mort les flors,
ben cert: haguérem de veure finir
les grans passions dels pares, i escopir-hi
a sobre, pàl·lids de néixer amb la brossa.
I aquest estil d'haver crescut en unes
dècades tan concretes és el nostre:
el d'accedir a una vida quan tots volen
un mite, quan tothom discrepa sobre
mil·lenarisme en cenacles mediàtics
i tots practiquen el tast d'un silenci
considerat com a forma de pacte.
Per tot això, hem de riure sota el nas
quan, masegats, alguns ens escridassen
i se'ns acusa d'un excés pragmàtic
amb tons de veu ajupits i morosos:
el pragmatisme tan sols existeix
quan es declara el règim de batuda,
quan el fracàs és tota una divisa
i no es tolera que l'home arreceri
el seu voler en somriures i contactes.