El fred glaça les ombres dels ocells i la tinta
amb què escric aquests mots. Probablement ningú,
ni el vent de tramuntana que sacseja els filferros
on estenem la roba, no és tan vell com els àmbits
Vitals del meu exili, color de camafeu.
No he conegut els rius de la terra promesa
Que anomenen els llibres ni la felicitat.
Si res m’espera enlloc és la pols de les llunes
Perdudes pels espais negres de l’infinit.