M'acotxo altra vegada 
a clavar aquesta estaca 
al desolat bancal, 
però la terra és aspra, 
eixuta —massa sol 
bat sense compassió—, 
i jo no em sé les eines, 
les èpoques, les llunes. 
Inútils són les mans 
del qui ja no té nord, 
i absurda l'esperança. 
Va trabucar el càntir 
que mantenia fresca 
l'aigua de la terra.