Aqueixas flors, aquest do 
D’una ma que no coneg, 
No creg que sia, no’u creg, 
Emblema d’una passió; 
Perque si’u fos... pero no, 
Estig cert que no’s axí, 
Que si amor volguessen dí 
Sas mateixas flors serian; 
Pero aquestas no vendrian 
De sas seuas mans á mí. 

Axí mateix las estim, 
Las guardaré axí mateix, 
¿Qui será qu’una flor deix 
Quand tant pocas en tenim? 
Pero jò, que fil molt prim, 
Si quand veig aquesta flor 
Em mir després es meu còr, 
Tròb, hermosa, que no diu 
Una flor que sempre viu 
Amb un còr que sempre mòr. 

D’un còr que no du delit, 
Qu’es batega tot solet, 
Bé’s pòd dir qu’es mort de fret, 
Y está’nterrat dins es pit. 
Y si axó d’es meu han dit, 
No’strañy que sa seua sort 
Li oferesca per conhort 
Floretas qu’es vent no’sfuya, 
Que s’aygua d’es plors remuya, 

Y en fa coronas la Mòrt.