Recolzada á sa finestra 

Que dóna enfront des camí,

Tota sola guayta y plòra

 Sa Contessa de Vallrich.

Bé té que plorar quand pensa

Qu’encesa guerra civil

De dòl vesteix sas personas,

 Y de sang réga’s país.

Cada dia ey ha batallas, 

Ey ha incendis cada nit,

 Y es Conte es homo que sempre 

Cerca es lloch de mes perill.

Pero encara major pena 

Está covant dins son pit:

Un més fa que ni noticias 

Ha rebudas de son fill.

¡Y era s’únich que tenia! 

L’estimava amb un etcis, 

Que cent anys de purgatori 

Per ell haguera sufrit,

Un dia sabé son pare 

Que, á pesar de s’odi antig,

Festetjava sa jermana 

D’un cap de s’altre partit,

Y ple de rabia paraulas 
Molt amargas li va dir, 

L’enjegá des seu castell, 

Fins y tot el malehí.

Sa Contessa en va plorava, 

Ell en vá’s mostrá summis: 

De bronzo era’s còr des Conte, 

De bronzo era y no cedí.

Es fill abrassá sa mare, 

Desesperat va partir: 

Ningú d’ell n’ha duytas nòvas, 

Ningú diu que l’haja vist.

Mentras tant que sa Contessa

Llamenta succés tan trist, 

De sas tropas victoriosas

Sent sa bulla y es trapitj.

Ets uys plorosos s’axuga, 

Qu’ha de rebre son marit, 

Y, més qu’esserhó, temia 

Mostrarli qu’era infelis.

Quand tots dos plegats estavan, 

Y éll anava á referir 

Sa batalla qu’ha guanyada, 

Entra un page que li diu:

-SenyorConte,¿qu’hemdefer 

Des prisioners que tenim?

-¡Cap de Deu, quina pregunta!

¿Sabeu quants son? -Trenta cinch.

-Cercau trenta cinch ausinas, 

Cercaulas ran des camí, 

Anau allá ‘ont venen cordas, 

Y compraune trenta cinch.-

Y mentras tant qu’axò deya 

Tira en terra uns quants florins: 

No’s es page qui’ls aplega, 

Qui’ls aplega’s es botxí.

Sa Contessa tremolava, 

Y girantse molt humil 

Digué: Perdonaulos, Conte, 

Per amor des nostro fill.

-¿Sabeu, senyora, qu’á Júdas 

No’l perdoná Jesucrist? 

Sa sort de Júdas espera 

A tots es meus inimigs.-

Des cap d’unas quantas horas, 

Y un pòch entrada sa nit, 

Amb so Conte y sa Contessa 

Sopavan es seus amigs.

Un d’ells estorat esclama: 

¡Gust de sang deixa aqueix vi! 

Ets altres d’axò s’espantan, 

Es Conte d’això s’en riu.

Pero axuxí veu q’un jove 

Se’n entra sensa permis, 

Devés sa taula s’acòsta, 

Y senyas li fa amb so dit

Amb sa cara tota blava, 

Amb sa ma duya un vencis, 

Y per tot es còll mostrava 

Senyals de que ja ha servit. 

Devant aquella figura 

Molt tothom s’estremordí: 

Ningú tastar res gosava, 

Ningú tenia apetit. 

Esglayada sa Contessa 

Totduna perdé es sentits; 

Y tremolant també es Conte Cridá: 

¿Quê cercas aquí?

 -Qu’em compreu aquest dogal, 

Que ja mes no’l necessit, 

Y en tendreu si altra vegada 

Feis penjar un altre fill.