Un caminoy, que guarneixen 

Rebolls, estepas y matas, 

Seguia una joveneta, 

Tota sola s’hora baixa.

Cap ne sé de mes garrida 

Que vaja á sèure á sa plassa, 

Es dia qu’en es seu poble 

Fan festa y corren y ballan.

Ni cap de mes recullida,

 Ni mes temps ajonollada 

Es diumenges á l’iglesia, 

Quand el sant rosari passan,

Que si’s fadrins l’anomenan 

Lliri blanch de sa muntanya, 

Per ser d’ánima tan pura, 

Qu’es un ángel diu sa mare.

Sos ulls negres resplandeixen 

Mes que s’estrella de s’auba, 

Y es fòch de amor encendrian 

Clavant sols una mirada.

¡Y quê la fa d’axarida 

Es seu capellet de pauma, 

Amb un flòch color de rosa, 

Amb un brot de verd’aufábaga!

Mentras tant que feya via,

De sa garriga devalla 

Un jove de barba negra 

Amb s’escopeta á s’espatla. 

Y li diu quand es prop d’ella: 

¿Ahont va sa jovensana? 

No’m pensava aquest capvespre 

Trobar jo tan bona cassa. 

¿No tens pòr tota soleta? 

-Vaig amb l’ángel de ma guarda.

 -Tu ets s’ángel, pero no cregas 

Qu’et valgan sas teuas alas.- 

Sustada se pòsa á corre, 

Es jove corrent l’encalsa, 

Com una paloma, ella, 

Y ell com un falcó, volavan. 

Just un pollet qui tremola 

Quand se tem de sa milana, 

Quand l’escarrufan sas unglas 

Qu’entre sas plomas li clava, 

Ella sent s’alè d’es jove 

Cremarli casi sa galta,

Y amb so còr mes qu’amb sa llengua: 

¡Valeume, Deu meu! esclama. 

Es mateix temps: ¡Malehida! 

Crida ell, amb sa ma posada 

Poch mes avall de sa boca, 

Poch mes amunt de sa barba. 
 

¿Y còm es qu’ell se fa enrera? 

¿Y còm es qu’ella s’escapa, 

Y corre, y ja lluny se gira 

Y el me veu que fa visatges? 

Per pendre alê se recolza

A s’estaló de una parra,

Qu’en es portal de ca seua 

Ombra y frescura donava. 

¿Perquê es qu’ell cap baix sen torna, 

Amb sa ma demunt sa barba, 

Y ella tranquila y xalesta 

Esclata amb una riaya? 

Es que Deu, qui mos escolta, 

No ha mester fletxas ni llansas; 

Per donar als seus ajuda, 

Una vespra ja li basta.