Per una coma desèrta

S’en venia un pelegrí, 

Cantant una cansó alegre 

Amb un tò de veu molt trist. 

De cada pasa que dòna 

Feredat lí fa’s trapitj, 

Y tots es abres que tròba 

Están ò sechs ò mostís. 

Una iglesia á sa voréra 

Va trobar de son camí: 

Sas pareds té molt oscuras, 

Es portal té molt antig. 

Dalt una torre esfondrada 

Va sentir gemechs seguits, 

Com es d’una mare jova 

Qu’ha perdut son primer fill. 

Y era un mussòl qu’ey venia, 

Qu’ey venia cada nit, 

Y no sáben d’hont venia 

Que ja may ningú l’ha vist. 

Feya fosca, fosca negra, 

Quand entrar ey va dedins: 

No y havia altar ni ciris, 

Sols una tòmba allá’s mitj. 

Y demunt ey resplandia, 

Amb un resplandor molt trist, 

Un llantonèr qu’aguantava 

Llantons encesos á mils.

Amb un resplandor molt trist, 

Un llantonèr qu’aguantava 

Llantons encesos á mils.

Alguns axuxí s’apagan 

Perque s’òli han consumit, 

D’altres que claror no davan

Se n’encénen axuxí. 

Un mònjo ey ha qui’s pasetja 

D’un hábit negre vestit, 

Y riu si un llantó s’apaga, 

Si un s’encén dóna un suspir. 

-Oh fraret, lo bon fraret, 

¿Quin es aquest monastir?

 ¿Voldriau darme posada 

Per aquesta santa nit?

 -Aquesta nit será llarga, 

En tèrra hauràs de dormir, 

Y no têmis qu’et despèrtan 

Fins qu’el mon fassa un croxit. 

Jo som la mòrt: tots ets hòmos 

Un llantó ténen aquí: 

Quand se seua llum s’apaga 

Es señal qu’han de morir.

- ¡Com tremola, com tremola 

Concirós el pelegrí! 

Ets seu suys li llagrimetjan, 

Es seu còr fa s’esclafit.