L'ermità qui capta 

Hoste só de l’altura; és mon ofici

de casa en casa demanar almoina,

per tota la encontrada a on els ecos

de l’ermitatge tremolant arriben.

Ma petja seny pels viaranys del terme;

conec les heretats i les cabanes

i els pobles i els veïns, i els deman noves

de llurs tribulacions i llurs ventures.

Per ço del mirador de l’alta ermita

jo veig quelcom que els viatgers no veuen,

els viatgers que indiferents trescaren

la terra del voltant.

Si vols estendre

pels amples horitzons de la muntanya

l’esguard contemplatiu, ans de pujar-hi

recorre pam a pam tota la terra

que des del cim dominaràs; atura’t

al comellar,al bosc; guaita la mina,

saluda els nius humans; vulles conèixer

la clapa de verdor si és blat o és ordi;

i aixís, escorcollant cosa per cosa,

a la contemplació ton ull prepara.

No per això s’esvairà el misteri,

del fons de tota cosa inseparable;

si avança la claror, l’ombra recula,

com més va reculant més imponenta.

La nit plena d’estels, per l’home savi

que els coneix d’un en un, ¿és menys divina

que pel qui veu només en l’estelada

una munió de signes incompresos?

Un temps, per la nocturna escampadissa

de llumets casolans que el puig revolten,

com un cel ajagut sobre la terra,

l’esguard lliscava indiferent, mes, ara

cada llum és un nom, una vivenda

on he segut a dessuar, a l’ombra,

on he escalfat una estona les mans balbes

en la fumosa cuina; on he rebudes

mercès de pietat o la dolcesa

d’ésser humil davant la porta closa.

Sota aquells horitzons, altres més íntims

atreuen l’esperit; i així fruint-ne

la plenitud de la visió, penetra

la mirada, com aigua dins l’esponja,

en la fonda expressió de la natura.