Pensaments qui volen com a caravanes 

de fulles empeses pels mateixos vents,

si fossin visibles els meus pensaments 

passar els veurien les Quatre Campanes. 

Des que se n’anaren per aquell camí

els que abans de l’hora de l’adéu etern

feien el viatge de la vida amb mi,

en aquesta vida m’hi trob un extern.

Mes no donaria mos jorns de tristesa

pel camí de roses de ma jovenesa,

d’abans de trobar-hi el bé que he perdut,

perquè fins llavores no havia viscut.

Una imatge nova, un mot de promesa,

el temps senyalaren de la plenitud.

Gesmilers, acàcies, caminals d’arena,

xiprer adormit,

que amb la rama plena

d’ales invisibles passaves la nit,

i a l’alba semblaves torre d’harmonia;

fulles escampades de la flor mustia,

ombres qui plorau,

soledat, silenci, qui m’agombolau,

parlant a mon cor

amb la melodia

de tot lo qui mor…

quan la mort arribi, poc en gaudirà

de la vida mia, lo millor ja ho té;

pensaments qui volen, fulla de roser,

la flor de ma vida, tota se n’hi va.

Des les primaveres que al món esclataren, 

sols unes poncelles que aquí se badaren 

i ara se podreixen 

a davall la terra… per mi no se fonen;

són les qui coronen

les imatges pures qui me compareixen

i no m'abandonen, 

dolça companyia de ma soledat. 

Vénen i s'asseuen a devora mi; 

el xiprer me parla d'immortalitat,

i de la celístia baixa en el jardí 

dolça claredat.