Varen ser uns anys de primera
comunió, de patenes
de carabassa i de pecats
mortals. La por com preludi
de dolor etern. Rosaris
els vespres, quan Ells triaven
els qui havien de morir
en sortir el sol. Els fusells
eren joquines de fusta
i l’estiu semblava etern.

No teníem més desig
´que perdre’ns turons amunt
i, en les altures, menjar
aquelles llesques de pa
consistent, iniciàtic,
untat amb un raget d’oli:
elemental privilegi
incert i evident alhora,
així observàvem la guerra,
envellint sense saber-ho.

Vull recuperar un instant
d’aquell estiu enyorat
quan vàrem tastar que el bé
i el mal es miren de cara.
Com si el cor fos de vellut
palp el passat i el dolor
d’olorar tantes absències.