Saps què hem de fer? Veus? Mira, 
la cosa més ceràmica és fer la veritat. Dir-la 
és talment pronunciar el temps que fa, 
i ja m'ho tens sabut: el que pot ser tingut, 
no s'ha de dir, perquè no és a dir, 
és perdre la vista i la paraula. Si em vols estimar, 
no em facis oratge amb "t'estimo", no, no, 
no em llancis a l'abraçada postal, perquè llavors, llavors, 
el desert sap els arenals de bona tinta.

Ja t'ho he dit jo, eh?, 
tu no m'ho tornis també dit. 
Sovint, com que no hi ets, penso, és un dir perquè no diguin, 
que et mors de mort de barral, 
que estàs a punt de fer pell de ca, 
a punt de fer la canya que no és bona, 
perquè fas sumes, en lloc de restar...

No t'atures de tapar-te amb coses de preu fet 
i llavors, quan et cerques, trobes just papers, 
rellotges, perns, pèl, rodes, pell, xassís, gomes, 
la cartilla de família, i després no saps com viure, 
perquè tot funciona sense tu, sobretot l'amor 
tan pistó i cilindrada, de dos o tres temps, 
amb el permís i els papers, però, home.

Si sabessis qui i d'on sóc, 
m'estimaries com que prendre'm el pèl de per viure, 
perquè jo, qualque estona, em dic Blai. No creguis, però, 
que sigui efectiu, com un ca que és ca, 
talment un moix que és moix, com hi ha aram que és d'aram. 
Jo sóc un dels homes, mira tu quina fossa individual, 
però no estic sindicat, ni assegurat contra incendis, 
tinc el foc per oposicions, la flama interina, 
no tinc el 18 de juliol, tinc tots els dies 
que em vénen, i mai no me n'ha sortit cap de repetit. 
cinc cops t'ho he dit i no ho he repetit mai.