Ja sé que la cançó s'allunya part darrera el serral. No passeu pena: tornarà transfigurada en blanquíssima gavina. I els dies que la calor sigui tanta que tengueu ganes de posar el ventre vora la luxúria de les ones, jo continuaré amant-vos. Continuaré amant-vos, malgrat els caminois embriacs, la garriga exultada o els rosegons de sac de pobre. Jo mateix vendré. Entraré per la boca del Port amb un bàcul de flames. I perquè als ulls se us il.lumini una pregària, duré als colzes dos picarols de coure. Tendré el pèl tot inundat, però us estimaré amb violència muda. Violentíssimament, repicaré per la pols, els cementiris, les parets caigudes... El meu amor residirà a flor de pell. Serà com l'ala del verderol, com la nina sense llavis que vaig trobar sortint del poble. Com a delme de tant d'amor solament us deman que el meu dia feu una foguera tan alta, tan alta, que succioni les vostres paraules, que dansi tota dins la solitud del Port vostre. El dia meu... El dia que tot dansi i jo, silenciosament, us posi la mà davall l'aixella.