Esclata la recordança d’aquell camí que, molt lluny, es feia llum i malva, petit crit
i, més enfora, cogula, infinit. La carn d’aquella dona feia flaire d’horts d’estiu. Els seus pits eren figuerals de marbre i llim. De dalt a baix pujava, com una boira cèlibe, el meu delit. Els joncs, els arpegis i els braçats de gessamins guaitaven per la finestra, gairebé empenedits. Perquè la dona era salvatge, les seves cuixes, silvestres, i tenia el coll ja tot florit. (Perquè la dona era salvatge, les seves cuixes, silvestres i el seu ventre, deixondit.) Per què deu ser tan lúgubre, essent aleshores tan viu, el record d’aquella dona
i tot el seu voluble gris? Esclaf la recordança d’aquell camí que, molt lluny, es feia malva -sàlvia i malva-, petit crit. Ara però com a venjança, revincle lliure la rialla de l’esfinx, perquè el goig fou efímer i la carn s’enterboli.