La sutura sempre és lenta quan es té la cara lassa. A voltes només la menta o l’abella brunzent pot alleugerir la nafra.  Si la commoció tan fonda i salvatge que no pugui una sola espira il.luminar els caires, vendrà la desesperança. Els fills rebotaran lleugers de casa. Amb les dents ben estretes ens decantarem el bri que fa temps duim dins de l’ull perquè s’hi insinuï una llàgrima. El cervell serà una sitja, un trespol, una llivanya... Les visions seran aspres, desiguals, irremeiables. El pòrfir i el banús llunyans miratges. Els hipogeus i l’asfòdel, la lleu confiança que resti dins les entranyes de tots aquells als quals, com a mi, no es vol cloure la nafra. La sutura sempre és lenta i a voltes irremeiable. La sutura sempre és lenta quan es té la cara lassa.