El cant dels cèlibes s’alçà entremig de les espigues –les ardentíssimes espigues-, que,  com cascavells de Déu, ens posaren al coll un pessigolleix inhòspit. Totes les espigues es dreçaren davant les cames dels cèlibes. Les baldufes acabaren la seva cursa folla. Rebentaren tantes zones de goig que els pèndols dels cèlibes, entre els ordis calentíssims, expandiren la seva dansa bona. Els cèlibes... Només dir aquesta paraula
i un sac de bocins de vidres esclatà al meu costat i es distengué l’alta tensió de la tarda.
Els cèlibes recitaren el gradual, mentre lleparen el seu caramel de menta borda. Un arcàngel d’ivori, dins el blau intens de la paret, va anar tornant viu a mesura que ells allargaven les seves etèries elegies. D’altres arcàngels, dins les parets blavíssimes, es transformaren, fent volar els seus moixells davant el foc i la carn dels cèlibes. Redimits, ara tots diuen que tot goig ja és lícit, i es veu clara la seva boca radiant.