Els qui fermen garbes dins la plana no saben fins a quin extrem arriba la seva pena. Dins la plana, no s’hi sent la minúscula música, que potser assuaujaria qualque gota de la seva aspra suor. Els homes de la plana naveguen dins un mar de llana i foc. És tanta calor que els rostolls es clivelleni als lloms ja hi ha flames. Jo deman un ramell i una corona per als homes de la plana, car la lluita és espessa, cos a cos amb cada garba. Els homes de la plana mai veren la góndola, la góndola d’or, ni l’hèlix de la ventolina. Per pietat..., una almoina per les seves crostes intolerables i les morgues del seu pit. Deman una llàgrima, mans plegades,  pels monstres de la plana, per aquells sense paradís, només el silenci a la barba. Moments hi ha que posen el ventre damunt les seques llavors de cogula i neguen els seus ulls. No veuen el magraner florit del pujol. Mai no han sabut la cadència ni la dansa: només als llavis el goig estantís i al pèl la silent molsa.